dimarts, 26 de novembre del 2013

Diferents punts de vista

El cel és blau.
Dogmatisme: Estic segur que el cel és blau perquè és una veritat absoluta.
Escepticisme: No estic segur de que sigui blau.
Irracionalisme: Jo sento en el meu cor que el cel és blau.
Relativisme i subjetivisme:  El cel és blau però per una altra persona no.
Pragmatisme: El cel és  blau perquè per a mi es útil per veure.
Criticisme: Jo veig el cel blau però no hauriem de demostrar-ho.
Perspectivisme: Des de la meva visió del món jo diría que el cel és blau. 

Dogmatisme

Sóc dogmàtica. ‘Què extrema!’ pensareu alguns de vosaltres. No ho sé, pot ser si que ho sóc però en el meu punt de vista aquest extrem es bo. Crec que el important del dogma es trobar la certesa, no tenir el dubte.
Ser dogmàtic significa tenir un sentit d’autoestima i un sentit també de seguretat en tu mateix. Comporta sentir-se segur amb tu mateix i capaç de defensar les teves pròpies idees, les quals tu penses que són les veritat absolutes. Poder prendre decisions, poder tenir conviccions fermes i poder arribar al coneixement absolut és el que ens fa ser humans. No es pot viure amb el dubte constant de saber si és o no és.

El oposat del meu punt de vista, el escepticisme, puc dir que tot i que les persones que ho defensen diuen que no es pot arribar a la veritat absoluta, en dir ‘no podem conèixer res’ ja estan afirmar una cosa, és a dir, estan dient que es veritat. Per tant, ja tenen un dogma. Amb això vull dir que tots tenim una part dogmàtica la qual estem totalment assegurats de que és la veritat.
Com a part negativa del dogmatisme i des de d’aquest punt de vista, podem dir que nosaltres podem sentir-nos superiors als altres per saber algun coneixement. També, tenim com a dolent la decepció que ens podem endur si trobem que aquesta veritat que nosaltres consideràvem com a total certa sigui falsa, per tant, el cop serà més dur.


Però a part de tot això, trobo més positiu ser dogmàtic que no ser-ho perquè si alguna persona es priva del coneixement en aquesta societat, on tenir una educació i un cert coneixement és quasi obligatori per a tot, és un fet negatiu. 

Raons: dogmatisme i escepticisme

Dogmatisme
Escepticisme
         Ens dóna seguretat en el coneixement.
           Et fa sentir superior.
        Visió optimista del coneixement.
        Més autoestima.
         (No podem conèixer res) és vertader.
          Privar-te del coneixement és dolent.
         Estem prenent decisions, per tant, afirmant alguna cosa.
          Les conviccions són fermes.
          No es pot viure en el dubte absolut.
           L’objectiu no es el dubte, sinó la certesa.
            Ofereix humilitat cognoscitiva.
          Reconeix el seu límits.
         El dogmatisme pot dur la creença d’alguns en la superioritat.           
         No creu que cap enunciat sigui fals ni vertader, evita conflictes.
          Accepta la pluralitat.
           El dogmàtic és egòlatra.
          Aprenem per diversos mitjans i confiem en el que ens diuen.
           Sempre es van generant dubtes.
           El dubte ens fa créixer.
          Podem pensar que estem equivocats.
           Evita la decepció.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Opinió, creença i saber

- Saber: El meu germà es diu Pol.  --> Es sap i ningú ho pot negar perquè és cert. 
- Opinió: Opino que el menjar que he dinat avui té molt bon sabor -->Ho crec però no tothom ho pensa igual que jo. 
- Creença: El castellà és més fàcil d'aprendre que el català. --> Es sap i crec que és cert però algú ho pot refutar dient diverses raons. 

dilluns, 18 de novembre del 2013

Podem conèixer?





Què és conèixer?





Comentari de text: Plató


2. “Penseu per què dic aquestes coses; vaig a mostrar-vos d’on ha sortit aquesta falsa opinió sobre mi. Així doncs, després de sentir jo aquestes paraules reflexionava així: «Què diu realment el déu i què indica en enigma? Jo tinc consciència que no sóc savi, ni poc ni molt. Què és el que realment diu en afirmar que jo sóc molt savi? Sens dubte, no menteix; no li és lícit.» I durant molt de temps vaig estar jo confús sobre el que en veritat volia dir. Més tard, a contracor em vaig inclinar a una investigació de l’oracle de la manera següent. Em vaig dirigir a un d’aquells que semblaven ser savis, en l’idea de que, si en alguna part era possible, allí refutaria el vaticini i demostraria a l’oracle: «Aquest és més savi que jo i tu deies que ho era jo.» Ara bé, en examinar a aquest -perquè no necessito citar-lo amb el seu nom, era un polític aquell amb què vaig estar indagant i dialogant- vaig experimentar el següent, atenesos: em va semblar que moltes altres persones creien que aquest home era savi i, especialment, ho creia ell mateix, però que no ho era. A continuació intentava jo demostrar-li que ell creia ser savi, però que no ho era. A conseqüència d’això, em vaig guanyar l’enemistat d’ell i de molts dels presents. En retirar-me d’allí raonava a soles que jo era més savi que aquell home. És probable que ni un ni un altre sapiguem res que tingui valor, però aquest home creu saber quelcom i no ho sap, en canvi jo, així com, en efecte, no sé, tampoc crec saber. Sembla, doncs, que almenys sóc més savi que ell en aquesta mateixa petitesa, que el que no sé tampoc crec saber-ho. A continuació em vaig encaminar cap a un altre d’aquells que semblaven ser més savis que aquell primer i vaig treure’n la mateixa impressió, i també allí em vaig guanyar l’enemistat d’ell i de molts dels presents.”

Títol: Comparació de la saviesa.

Idees principals: Sócrates s'argumenta davant dels seus acusadors. Fa refèrencia a l'oracle de Delfos que deia que Sócrates era el més savi del món.  L'autor ens diu que ell no es considera un savi tot i que l'oracle si ho diu. Per saber si era el més savi o no, va a fer una investigació i aqui ens parla sobre un va veure que aquesta persona es considerava un savi només perquè la gent deia que ho era. Era un ignorant, no era conscient dels seus limits mentres que Sócrates saps que no sap res. Aixi doncs, Sòcrates va anar a comparar-se amb un altre home va sortir amb la mateixa conclusió que l'anterior.

Comentari: Aquest text és un fragment de l'Apologia de Sòcrates que va escriure Plató, nascut al S.V. El context d'aquest text el trobem en que Sòcrates està sent judjat pel poble i s'esta defenent. L'oracle de Delfos diu que Sòcrates és el mes savi del món, el filòsof davant d'aquesta acusació intenta buscar algú més savi que ell. 
Per fer això, va a comparar-se amb un polític que tothom diu que es savi. Ell mateix també s'ho creu. Sòcrates parla amb ell pero quan li diu la veritat i li confesa al politic que en veritat no és tan savi com creu perquè en el fons no sap res i ell es pensa que ho és. Amb la frase 'A conseqüència d’això, em vaig guanyar l’enemistat d’ell i de molts dels presents.' ens diu que com Sòcrates li diu la veritat al politic, ell es sent criticat.

La frase 'És probable que ni un ni un altre sapiguem res que tingui valor, però aquest home creu saber quelcom i no ho sap, en canvi jo, així com, en efecte, no sé, tampoc crec saber.' seria la més important del text perquè ens diu com Sócrates es dona conta que ell es més inteligent que el politic i que tots aquells que es consideren savis perquè si Sócrates no es considera un savi i una persona que ho sap tot. A través d'aquesta ignorància pel saber Sòcrates es fa més inteligent que els que es creuen savis només perquè la gran majoria s'ho diuen. Per tan, no tot el que diu la gran majoria és la veritat.