“Els contraris s’harmonitzen, i de la diversitat ens resulta
més bella l’harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia”
“Després d’escoltar el logos, i no a mi, és més savi
reconèixer que totes les coses en són una”
“La guerra és el pare i el rei de totes les coses; els uns,
els mostra com a déus, els altres, com a homes; mentre els uns els fa esclaus,
els altres els fa lliures”
“El camí que puja i el que baja és un i el mateix”
Aquests quatre
fragments perteneixen al subgènere literari que Heràclit crea, l’aforisme. Són fragments
molt breus que contenen pensaments molt profunts. De les dues tesis que té la
teoria d’Heràclit, en aquests fragments ens centrariem més en la segona.
Aquesta segona tesi ens diu que hi ha una unitat i una lluita de contraris, és
a dir, que una cosa es converteix en la seva contrària. Veiem com, per exemple,
ens parla en el primer fragment de “l’harmonia i la discòrdia”, en el tercer
ens parla de “esclaus i lliures” i en l’ultim de un “camí que puja i baixa”. En
tots aquests, hi trobem una contraposició, uns contraris. Heràclit diu, també,
que aquests dos contraris es necessiten l’un per l’altre perquè així la
naturalesa tingui sentit.
Tot i així,
Heràclit ens fa la menció de que les coses canvien però hi una una cosa que no
canvia ja que els contraris se succeeixen en un ordre, el que coneixem per
logos. Aquest logos, uneix les coses. Per tant, quan diu “Després d’escoltar el logos, i no a mi, és més savi reconèixer que
totes les coses en són una” vol dir que entenem el logos com la dialèctica
de contraris que es necessiten.
Heràclit, per
tant, ens presenta una oposició entre dues coses i d’aquell conflicte apareix
el sentit de les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada