11.
Déu com a substància infinita: Meditacions
metafísiques,
3a.
"Amb el nom de Déu entenc
una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient,
omnipotent, per la qual jo mateix i totes les altres coses que existeixen (si
és que n’existeix cap) han estat creades i produïdes. Ara bé: tan grans i
eminents són aquests avantatges que com més atentament els considero menys em
convenço que la idea que en tinc pugui tenir el seu origen en mi. I, per
consegüent, és necessari concloure de l’anteriorment esmentat que Déu existeix,
ja que, si bé hi ha en mi la idea de substància, en ésser-ne jo una, no podria
haver-hi en mi la idea d’una substància infinita, essent jo un ésser finit, si
no hagués estat posada en mi per una substància que fos veritablement
infinita."
12.
Demostració de l'existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.
"Ara ja no em resta sinó
examinar si hi ha coses materials: i certament sé que n’hi pot haver, almenys
en tant que hom les considera com a l’objecte de les demostracions de la
geometria, vist que d’aquesta manera jo les concebo molt clarament i distinta.
Car, no hi ha dubte que Déu no té la potència de produir totes les coses que jo
sóc capaç de concebre distintament; i jo mai no he considerat que li fos
impossible de fer alguna cosa en la mesura que no trobava contradicció en
poder-la concebre bé. [...]
Ara bé, no essent Déu un
enganyador, és clar que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix,
[...] car no havent-me donat cap facultat per conèixer que això sigui així,
sinó al contrari, una molt gran inclinació a creure que em són enviades o que
procedeixen de les coses corporals, jo no veig com hom podria excusar-lo
d’engany si, en efecte, aquestes idees procediren o foren produïdes per causes
diferents de les coses corporals. Doncs cal confessar que les coses corporals
existeixen."
Idees principals: Aquests dos textos de Renée Descartes ens intenta
demostrar la existència de Déu i la existència dels cossos. Per a la primera,
Descartes diu que la idea perfecte de Déu no la hem pogut crear els humans
perquè som imperfectes, llavors ell ens la ha gravat a la ment. Pel que fa a
les idees dels cossos, l’autor diu que la causa de les idees dels cossos ens
venen donades per aquelles qualitats que podem concebre amb més d’un sentit.
Un altre títol: La infinitat i les qualitats primàries
Comentari: Aquests textos pertanyen a l’autor racionalista del
segle XVII, Renée Descartes.
A
la seva filosofia, l’autor aconsegueix demostrar l’existència del jo, la de Déu
i la dels cossos. Pel que fa a la de Déu, Descartes ens diu que la idea de Déu
és igual a la idea d’infinita perfecció. Aquesta idea sobrepassa la realitat
formal continguda en mi, és a dir, va més enllà del que sóc. Per tant, el jo no
podria inventar-se aquesta idea ja que la imperfecció d’aquest no ho permet.
Arriba a la conclusió, per tant, de que la idea un ésser perfecte i infinit ha
de procedir d’un ésser màximament perfecte, que és Déu. La idea que tenim de
Déu, per tant, ens la imposat Déu mateix i és una idea innata.
Pel
que fa al a demostració dels cossos, Descartes es pregunta quina és la causa.
Diu que Déu ha donat la inclinació de la idea dels cossos i com Déu no em pot enganyar,
significa que els cossos existeixen. Tot i això, l’únic real dels cossos són
les qualitats primàries que són les que es poden percebre amb més d’un sentit,
és a dir, són objectives.
El
punt de la seva filosofia que no m’hi trobo ben situada és el fet de la seva
intenció de demostrar el que són els cossos i la existència de Déu. Si a través
del dubte havia trobat que la única certesa era el jo ja que el subjecte és el
que dubte, el que pensa, el que nega, el que sent, etc. no veig lògic que
intenti demostrar altres coses quan ja havia dit que la màxima certesa era el
fet del jo. 
