Adéu, filosofia!

Fins aquí ha arribat la meva etapa de fent l'assignatura de filosofia. Si comparo l'assignatura amb les altres d'aquest any, puc considerar-la com una de les meves preferides.

Si ho comparo amb l'any passat, aquest any filosofia m'ha arribat a agradar molt. He après, a part dels pensaments dels diferents filòsofs, a dubtar sobre el que creia dogmes i a dubtar sobre posicions que jo sempre havia defensat. 

Potser, el millor record que m'emporto de l'assignatura han estat els diferents debats que es van anar produint durant les classes i que em feien també aprendre que no tothom pensa igual i que si en una classe es poden crear diferents opinions, ja es pot imaginar a la resta del món. 

Història de la Filosofia m'ha fet dubtar fins i tot el que vull estudiar quan comenci el meu grau universitari, ficant-se així en una de les meves primeres opcions. 

En conclusió, comparat amb l'any passat, Filosofia és una de les meves assignatures preferides d'aquest any i m'encantaria poder seguint estudiant-la i conéixer tots aquells autors que no ens ha donat temps de tractar. 

John Stuart Mill: Sobre la llibertat

Encara que la societat no estigui fundada sobre un contracte, i encara que de res serveixi inventar un contracte per deduir d’ell les obligacions socials, no obstant això, tots aquells que reben la protecció de la societat li deuen quelcom per aquest benefici. El simple fet de viure en societat imposa a cadascú una certa línia de conducta cap als altres. Aquesta conducta consisteix, primer, en no perjudicar els interessos dels altres, o més aviat, certs interessos que, sigui per una disposició legal expressa, sigui per un acord tàcit, han de ser considerats com a drets; segon, a prendre cadascú la seva part (que ha de fixar-se segons principi equitatiu) dels treballs i els sacrificis necessaris per defensar a la societat o als seus membres de qualsevol dany o vexació. La societat té el dret absolut d’imposar aquestes obligacions a què voldrien prescindir d’elles. I això no és tot el que la societat pot fer. Els actes d’un individu poden ser perjudicials als altres, o no prendre en consideració suficient el seu benestar, sense arribar fins a la violació dels seus drets constituïts. El culpable pot llavors ser castigat per l’opinió amb tota justícia, encara que no ho sigui per la llei. Des del moment que la conducta d’una persona és perjudicial als interessos d’una altra, la societat té el dret de jutjar-la, i la pregunta sobre si aquesta intervenció afavorirà o no el benestar general es converteix en tema de discussió. Però no hi ha ocasió de discutir aquest problema quan la conducta d’una persona no afecta més que als seus propis interessos, o als dels altres en quant que ells ho volen (sempre que es tracti de persones d’edat madura i dotades d’una intel·ligència comuna). En tals casos hauria d’existir llibertat completa, legal o social, d’executar una acció i d’afrontar les conseqüències.  

Idees principals: Segons el text, Mil ens explica la seva teoria política sobre la llibertat del individu en relació amb l’estat. Per això, ens diu que tot i que som lliures hem de tenir unes normes a seguir per conviure en societat i que el límit de la nostra llibertat acaba on està la llibertat dels altre. Si aquesta llibertat en els meus actes no afecta a cap altre individu, l’Estat no pot reprimir-me. 

Comentari de text: Aquest fragment pertany al capítol IV de Sobre la Llibertat de l’autor britànic del S.XVIII, John Stuart Mill. Aquí, l’autor vol vincular el progrés dels individus al progrés social i vol demostrar que el canvi de cada persona depèn de la humanitat en conjunt. 

L’autor, durant el text, afirma que la societat no necessita d’un contracte social per formar un Estat i per a que els seus individus segueixin les seves obligacions. Però, el propi Mill, afirma que òbviament els individus reben protecció de la societat i que, per tant, estan en l’obligació d’acatar les normes.

És per això que mantenir una línia de conducta respecte als altres significa no perjudicar els interessos i les llibertats de les altres persones i a més, s’ha de defensar la societat de tota possible agressió. Diu Mill, doncs, que si el comportament d’algun individu altera els interessos dels altres, és la pròpia societat la que ha de jutjar a aquest individu, tot i que no sigui a través de la llei. 

Tot i això, diu Mill que mai ningú ha de ser jutjat si els seus actes no vulneren cap llibertat de l’altre. És a dir, si algú es diferent als altres individus de la societat no té perquè ser jutjat si els seus actes no afecten als altres. 

En conclusió, Mill, tot i que defensa les llibertats de cada persona afirma que aquesta llibertat i els nostres actes han d’estar lligats amb el benefici per la societat i que els nostres actes mai poden ser jutjats si aquests no afecten als interessos dels altres.

L'utilitarisme altruista: John Stuart Mill

Esto lleva a una exacta estimación de lo que dicen nuestros objetantes sobre la posibilidad, y la obligación de obrar sin ser feliz. Incuestionablemente, es posible obrar sin ser feliz; lo hace involuntariamente el noventa por ciento de los hombres, aun en aquellas partes del mundo que están menos sumidas en la barbarie. Suelen hacerlo voluntariamente el héroe o el mártir, en aras de algo que aprecian más que su felicidad personal. Pero este algo ¿qué es, sino la felicidad de los demás, o alguno de los requisitos de la felicidad? Es noble la capacidad de renunciar a la propia felicidad o a sus posibilidades; pero, después de todo, este sacrificio debe hacerse por algún fin. No es un fin en sí mismo; y si se nos dice que su fin no es la felicidad, sino la virtud, yo pregunto: ¿Qué podría serlo mejor que la felicidad, si el héroe o el mártir no creyeran que habían de ganar para los otros la exención de un sacrificio semejante? ¿Se sacrificarían si creyeran que su renunciamiento a la felicidad personal no produciría más fruto que legar al prójimo una suerte igual a la suya, dejándolo también en la situación de la persona que ha renunciado a la felicidad? Se debe toda clase de honores a aquel que puede renunciar al goce personal de la vida, cuando con su renunciación contribuye dignamente a aumentar la felicidad del mundo. Pero el que lo hace, o pretende hacerlo, con otro fin, no merece más admiración que el asceta que está en el altar. Esta, quizá sea una alentadora prueba de lo que los hombres pueden hacer; pero, con toda seguridad, no es un ejemplo de lo que debieran hacer. 

Idees principals: Aquest fragment ens parla resumidament sobre l’utilitarisme que defensa John Stuart Mill. Ens presenta doncs el fet de que l’ésser humà faci actes sense ser ell mateix feliç. Diu Mill, doncs, que l’objectiu d’aquests “herois” o “màrtirs” es buscar quelcom que és superior a la seva felicitat, la felicitat dels altres. El sacrifici que fan aquests és dirigit a un fi que es la felicitat comuna i no pas la felicitat individual. 

Un altre títol: Utilitarisme altruista.

Comentari de text: Aquest fragment pertany a l’autor anglès del S.XIX, John Stuart Mill, un dels majors representants de l’utilitarisme. Entre les seves obres, s’hi destaquen Principis d’economia política, Sobre la llibertat, L’utilitarisme i La Servitud de les dones. 

En aquest text, Mill ens està parlant sobre el seu principi d’utilitat i sobre el que ell va anomenar “la major felicitat per al major nombre”. A diferència de Bentham, que defensava un utilitarisme individualista el qual s’identificava en satisfer el desig individual sense reprimir-lo, Mill ens parla sobre l’utilitarisme altruista. 

L’autor identifica la felicitat com el plaer i la manca de dolor. A més, ens parla de la satisfacció privada i l’interès públic. Ens accepta, doncs, que és més honorable obrar i sacrificar-te per a la felicitat conjunta que no per a la teva pròpia felicitat. 

La virtut més alta per a Mill, doncs, seria la capacitat de que un individu redueixi els seus propis actes a la recerca del màxim plaer per a la major quantitat de persones. 

En conclusió, la visió de l’utilitarisme que fa Mill s’identifica amb el fet de sacrificar-nos com a individus per a buscar la major felicitat per als altres.

Teoria del coneixement: John Stuart Mill

El pensament de Mill es basa sobretot en la lògica i en la ètica. Per explicar la primera d’aquestes, Mill va escriure Sistema de lògica deductiva i inductiva on exposa la seva teoria del coneixement empirista i fomentada en la sensació i associació d’idees. 

Mill parla de que tots els enunciat provenen dels empírics i que els axiomes també ha aparegut a partir de l’experiència. Per exemple, el principi de no-contradicció es deriva de l’observació de l’exclusió entre diferents fenòmens naturals. 

Podem arribar a enunciats generals vàlids a través de la inducció. A diferència d’Aristòtil, per a Mill, el nostre coneixement no capta allò únic comú als casos observats (forma o essència), sinó que el mateix procés de la inducció es basa en l’experiència: de les seqüencies regulars que ens ofereixen els sentits arribem a les lleis naturals i d’aquestes al principi general. 

Per a Mill, al contrari de Kant, el principi de causalitat no és una intuïció de l’enteniment o una categoria sinó la formulació inductiva d’aquesta uniformitat, ja que la noció de causalitat no l’hauríem format sense observar (l’aigua mulla, el foc crema...). La inducció, per tant, es aquella operació de la ment amb la qual inferim que, allò que sabem que és veritat, serà veritat en un o diversos casos individuals. 

Mill, per tant, redueix la lògica a processos mentals que deriven de la experiència i ha estat acusat de psicologisme inconsistent per alguns autors. 

Com no hi ha coneixement que no derivi de l’experiència, el que tenim a l’enteniment són simples noms d’allò que percebem. Mill defensa, per tant, un fenomenisme antirealista extremat i afirmar la existència d’una realitat en si és absurd ja que si el coneixement es limita als fenòmens, no hi ha sentit parlar d’un noümen com a la causa d’aquest fenomen.