Teoria del coneixement: John Stuart Mill

El pensament de Mill es basa sobretot en la lògica i en la ètica. Per explicar la primera d’aquestes, Mill va escriure Sistema de lògica deductiva i inductiva on exposa la seva teoria del coneixement empirista i fomentada en la sensació i associació d’idees. 

Mill parla de que tots els enunciat provenen dels empírics i que els axiomes també ha aparegut a partir de l’experiència. Per exemple, el principi de no-contradicció es deriva de l’observació de l’exclusió entre diferents fenòmens naturals. 

Podem arribar a enunciats generals vàlids a través de la inducció. A diferència d’Aristòtil, per a Mill, el nostre coneixement no capta allò únic comú als casos observats (forma o essència), sinó que el mateix procés de la inducció es basa en l’experiència: de les seqüencies regulars que ens ofereixen els sentits arribem a les lleis naturals i d’aquestes al principi general. 

Per a Mill, al contrari de Kant, el principi de causalitat no és una intuïció de l’enteniment o una categoria sinó la formulació inductiva d’aquesta uniformitat, ja que la noció de causalitat no l’hauríem format sense observar (l’aigua mulla, el foc crema...). La inducció, per tant, es aquella operació de la ment amb la qual inferim que, allò que sabem que és veritat, serà veritat en un o diversos casos individuals. 

Mill, per tant, redueix la lògica a processos mentals que deriven de la experiència i ha estat acusat de psicologisme inconsistent per alguns autors. 

Com no hi ha coneixement que no derivi de l’experiència, el que tenim a l’enteniment són simples noms d’allò que percebem. Mill defensa, per tant, un fenomenisme antirealista extremat i afirmar la existència d’una realitat en si és absurd ja que si el coneixement es limita als fenòmens, no hi ha sentit parlar d’un noümen com a la causa d’aquest fenomen.