El dubte metòdic i el cogito: Renée Descartes

4. El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva  creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."   

Idees principals: Aquest fragment ens presenta una part de la filosofia de Renée Descartes, el dubte metòdic. Ens diu que aquest dubte ens permet arribar a la certesa ja que allò indubtable és cert. Planteja el fet que hauria de considerar que tot allò que havia après era discutible. Es planteja el dubte dels sentits, de la distinció entre realitat i el somni i fins i tot el dubte de les matemàtiques. S’adona finalment que el que és indubtable és el jo perquè no es pot dubtar que jo dubto i penso. 

Un altre títol: L’indubtable a través del dubte

Comentari de text: Aquest text pertany a l’autor de la filosofia moderna Renée Descartes el qual ens presenta el seu dubte metòdic.

Aquest dubte que planteja Descartes no és un dubte escèptic sinó que ens permet arribar a la certesa. L’autor, com bé diu, comença a dubtar de tot el que havia après per veure si en aquell dubte que ell es plantejava apareixeria quelcom indubtable, és a dir, la certesa que és l’objectiu principal de la seva filosofia. 

Així, Descartes divideix el dubte en tres parts. La primera es el dubte dels sentits ja que aquests ens enganyen i només ens ofereixen probabilitat. La segona seria el dubte de si el que vivim és una realitat o un somni. Descartes veu que se’ns fa difícil diferenciar una realitat d’un somni. L’últim dubte es centra sobre el de les veritats matemàtiques, el qual Descartes duu a la màxima radicalitat.

Però finalment, Descartes diu que es pot dubtar dels sentits, de la realitat o de les matemàtiques però el que és veritablement indubtable és el fet de que s’està dubtant. Si jo com a persona dubto, vol dir que penso i si penso vol dir que existeixo. Per això cita el fet de “jo penso, doncs jo soc” i afirma que la veritat absoluta és el jo. 

Per tant, dins del dubte, Descartes troba la única veritat la qual es el jo, el subjecte que passa a cer el centre de la veritat i és la primera certesa.