La hipòtesi del geni maligne: Renée Descartes

10. Hipòtesi del geni maligne: Meditacions metafísiques, 1a. 

"Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res."

Idees principals: Aquest text pertany a l’autor René Descartes. Aquí ens tracta del seu dubte metòdic i de la seva hipòtesi del geni maligne. Després d’abandonar la idea de que Déu no ens pot fer dubtar perquè és bondadós crea la idea del geni maligne que ens fa enganyar-nos i dubtar. Descartes diu que tot allò que creia cert fins al moment ara dubte per així poder saber únicament les coses certes i enfrontar-se al geni maligne. 

Un altre títol: La imposició del maligne

Comentari:

Aquest fragment pertany a Meditacions metafísiques de l’autor racionalista del S.XVII, René Descartes. 

Un cop plantejat el dubte que ens pot ajudar a arribar a la certesa, Descartes veu que si Déu la creat, és impossible que el mateix Déu li creï tots aquests dubtes i que el faci enganyar perquè entraria en contradicció amb la seva infinita bondat. 

Es per això que crea la hipòtesi del geni maligne i diu que podria existir aquest geni que l’estigués fent enganyar-se. Per tant, Descartes porta el dubte a la màxima radicalitat i afirma que deixarà de creure fins i tot en la anatomia del seu propi cos perquè aquest geni no li imposi el fet d’enganyar-se i dubtar.