Estat de natura: Locke vs. Hobbes

Per a conèixer la idea sobre l’estat de natura que presenta l’autor empirista Locke, ens hem de plantejar primerament el que Hobbes va exposar a la seva obra Leviathan. 

Per a Hobbes, l’estat de natura (que és una hipòtesi per entendre d’on prové les relacions socials) és un estat de guerra. Defineix a l’ésser en natura com a un ésser conflictiu el qual viu en una guerra de tots contra tots. És per això, doncs, que cal crear un Estat on tot home al perdre la llibertat se la cedeix al sobirà per a la seva protecció.

Per altra banda, Locke ens diu que aquest estat de natura es caracteritza per estar governat per la raó i composa un estat de llibertat i igualtat. Locke parla d’unes lleis naturals les quals manen en aquest estat i imposen a l’home per preservar la seva vida, la seva llibertat i els seus propis béns. Per tant, per a Locke la guerra no està present en aquest origen i es crea l’Estat per tal d’aprofundir les lleis naturals creant les lleis polítiques per a la protecció dels drets naturals amb més eficàcia.

 

Personalment, em sento més identificada amb la política de Hobbes que amb la de Locke. Penso que la segona teoria exposada es contradiu ja que si aquest estat de natura fos tant perfecte no seria necessari crear unes lleis polítiques. L’Estat, per tant, seria merament simbòlic i innecessari. En canvi, veig que en la teoria de Hobbes si que l’Estat tindria una funció més important ja que ajudaria a l’estat de natura a crear un ordre. Les lleis de l’Estat són necessàries per posar ordre a la vida social i sense elles, els éssers humans amb totes les llibertats es descontrolarien i crearien conflictes.

No hi ha res a l'enteniment que no hagi passat pels sentits, excepte l'enteniment

John Locke va afirmar el fet de que “No hi ha res a l’enteniment que no hagi passat abans pels sentits” ja que la seva filosofia empirista es basava totalment en l’experiència i el coneixement només es pot captar a través de les nostres imatges. 

Però, una afirmació pot ser dita però no certa. Personalment no podria considerar-me 100% a favor del racionalisme però que no m’hi trobo a favor d’aquesta afirmació. 

La majoria de les coses, sí es ben cert, les podem conèixer a primera vista a través de la experiència, és a dir, de veure-ho amb els nostres propis ulls, captar-ho amb els sentits. Però hi ha alguna cosa més que ens supera a nosaltres. Les idees no les podem captar a través de la raó.

Per exemple, jo no he vist mai a Déu però, tot i que no se si és certa la seva existència o no, tinc coneixement de la seva idea i del que representa. A més, el que és indubtable és que jo penso, jo soc però l’enteniment no el puc observar amb els meus propis ulls. 

Per tant, tot i que és cert que l’experiència es una clau per poder aconseguir la certesa, no pot captar tot el que voldria ja que hi ha coses que no veus però si saps que són certes: el jo. 

Comparació: Plató i Descartes

 

En conclusió, Plató i Descartes a primera vista poden semblar autors amb molta diferència dins de la seva filosofia ja que no hem d’oblidar que es tracta de dos autors completament llunyans pel que fa a al època en la qual van viure. Tractant aquest compara i contrasta, veiem com la cosa no es ben bé així. La seva filosofia s’assembla, tot i així, si que trobem algunes diferències. 

Primer de tot, pel que fa a l’ànima, ambdós autors defensen un dualisme format per ànima i cos. També, aquesta ànima és immortal: per a Descartes després de la mort del cos, l’ànima va a parar al cel (ja que s’ha de recordar que l’autor era cristià). En canvi, per Plató veiem com aquesta ànima immortal va passant per un procés de purificació on es dirigeix de cos en cos per tal de aconseguir aquesta purificació. Una altra diferència, es que el filòsof de la edat moderna diu que ànima i cos es comuniquen per la glàndula pineal situada al cervell i el filòsof del S.V aC ens diu que el cos és una mena de presó de l’ànima. 

Pel que fa al coneixement, els dos autors parlen de que conèixer la veritat és el principal objectiu de la seva filosofia. També parlen del que serien les idees innates (que ens venen donades). Pel que fa a l’origen d’aquestes idees tenen pensaments diferents: Plató diu que ens venen donades a través de la reminiscència (els records de l’ànima passada) mentre que Descartes parla de que Déu ens la ha impregnat. Coincideixen, però, que per conèixer la veritat no hem de fiar-nos del sentits ja que aquests ens enganyen. 

Els dos filòsofs, ambdós dogmàtics, parlen del mètode deductiu. El mètode cartesià té quatre regles (evidència, anàlisi, síntesi, revisió i enumeració) mentre que Plató parla de un procés que passa del món sensible, al demiürg que ordena aquestes idees després passades al món de les idees.

Aquestes són algunes d’aquestes semblances però diferències a la vegada. Ambdós autors, per tant, tracten temes semblants però trobem que són diferents punts de vista i de tractament de la seva filosofia.