Crítica al principi de causalitat - David Hume

5. Crítica del principi de causalitat: Investigació sobre l’enteniment humà, IV, 1 a. part, n. 25.

“Si se’ns presentés algun objecte i haguéssim de pronunciar-nos sobre l’efecte que en resulta, sense consultar observacions passades, ¿de quina manera, si us plau, cal que procedeixi la ment en aquesta operació? Cal inventar o imaginar algun fet que hom pugui assignar a l’objecte com al seu efecte, i és evident que aquesta invenció ha de ser totalment arbitrària. És segur que la ment no podrà mai trobar l’efecte en la causa suposada, malgrat l’acurat escrutini i l’examen. Perquè l’efecte és totalment diferent de la causa, i, en conseqüència, no hi pot ser descoberta. El moviment de la segona bola de billar és un fet força distint del moviment de la primera; no hi ha res en l’un que ens suggereixi el més petit indici de l’altre. Una pedra o una peça de metall aixecada enlaire i deixada sense cap suport, cau tot d’una: però, si considerem la qüestió a priori, ¿descobrim, en aquesta situació, quelcom que pugui engendrar la idea d’un descens més que no pas la d’una ascensió o de qualsevol altre moviment de la pedra o el metall?”

Idees principals: En aquest fragment sobre la crítica al principi de causalitat, David Hume ens presenta un objecte al qual li hem de buscar el seu efecte, és a dir, la seva causa. Ens afirma que és impossible trobar-la ja que afirma Hume que l’efecte que hi ha sobre un objecte és totalment llunyà a la seva causa. Com a exemple posa el fet de que per molt que jo llenci una bola de billar no significa que jo hagi de fer moure una altra obligatòriament.

Un altre títol: La no relació entre causa i efecte.

 

Comentari de text: Aquest fragment pertany a l’obra de David Hume: Investigació sobre l’enteniment humà. Aquest autor a Edimburg, va viure durant el S.XVIII i defensa durant tota la seva filosofia un empirisme escèptic.

Durant aquest text, Hume posa en dubte el principi de causalitat que havien defensat amb tanta èmfasi els racionalistes, els quals deien que tota la causa té un efecte, és a dir, que quan es dóna A, també es dóna B. L’autor empirista, doncs, parla d’una conjunció constant.

En el text, doncs, ens presenta dos exemples. En el primer ens diu que si hi ha un llançament d’una bola de billar, no és 100% segur que aquesta bola es xoqui amb una altra. També, ens parla sobre el fet de que si jo aixeco un objecte el més probable es que caigui però jo en el moment a priori, quan duc a terme la causa, no hi ha res que em faci veure el seu efecte.

En la seva filosofia, llavors, parlarà d’un hàbit o costum que farà veure els succeïments de les coses.

En conclusió, Hume ens fa una critica sobre el principi de causalitat defensat per filòsofs anteriors i parla d’una acció totalment separada entre causa i efecte, que no podem saber a priori el efecte que pot haver-hi després d’una acció.