Tot el nostre coneixement comença amb l'experiència però no per això s'origina tot ell en l'experiència

Kant ens presenta en la seva teoria del coneixement un concepte que no havíem vist anteriorment en altres autors. Aquesta afirmació ens explica que tot el coneixement té el començament amb les impressions sensibles, és a dir, amb el que jo rebo a través dels sentits, les sensacions. Si només l’autor ens hagués formulat aquesta afirmació, podríem afirmar que Kant era empirista.

Tot i això, l’autor planteja una segona part dins l’oració. El fet que digui que no per el fet de que comenci en la experiència no significa que s’origini tot el coneixement en ella. Per tant, en el moment en el que jo capto allò que se’m ve donat sóc capaç posar quelcom, el que ell anomena com les forces a priori. 

Per tant, per a Kant el coneixement es transforma en una síntesi entre les sensacions i allò que nosaltres posem a través de la raó. 

Personalment, trobo que la unió que fa Kant està molt ben treballada. El fet de que sigui capaç de contrastar dues filosofies amb moltíssimes diferencies i aconsegueixi crear una teoria del coneixement molt raonable és un gran acte.

Crítica al principi de causalitat - David Hume

5. Crítica del principi de causalitat: Investigació sobre l’enteniment humà, IV, 1 a. part, n. 25.

“Si se’ns presentés algun objecte i haguéssim de pronunciar-nos sobre l’efecte que en resulta, sense consultar observacions passades, ¿de quina manera, si us plau, cal que procedeixi la ment en aquesta operació? Cal inventar o imaginar algun fet que hom pugui assignar a l’objecte com al seu efecte, i és evident que aquesta invenció ha de ser totalment arbitrària. És segur que la ment no podrà mai trobar l’efecte en la causa suposada, malgrat l’acurat escrutini i l’examen. Perquè l’efecte és totalment diferent de la causa, i, en conseqüència, no hi pot ser descoberta. El moviment de la segona bola de billar és un fet força distint del moviment de la primera; no hi ha res en l’un que ens suggereixi el més petit indici de l’altre. Una pedra o una peça de metall aixecada enlaire i deixada sense cap suport, cau tot d’una: però, si considerem la qüestió a priori, ¿descobrim, en aquesta situació, quelcom que pugui engendrar la idea d’un descens més que no pas la d’una ascensió o de qualsevol altre moviment de la pedra o el metall?”

Idees principals: En aquest fragment sobre la crítica al principi de causalitat, David Hume ens presenta un objecte al qual li hem de buscar el seu efecte, és a dir, la seva causa. Ens afirma que és impossible trobar-la ja que afirma Hume que l’efecte que hi ha sobre un objecte és totalment llunyà a la seva causa. Com a exemple posa el fet de que per molt que jo llenci una bola de billar no significa que jo hagi de fer moure una altra obligatòriament.

Un altre títol: La no relació entre causa i efecte.

 

Comentari de text: Aquest fragment pertany a l’obra de David Hume: Investigació sobre l’enteniment humà. Aquest autor a Edimburg, va viure durant el S.XVIII i defensa durant tota la seva filosofia un empirisme escèptic.

Durant aquest text, Hume posa en dubte el principi de causalitat que havien defensat amb tanta èmfasi els racionalistes, els quals deien que tota la causa té un efecte, és a dir, que quan es dóna A, també es dóna B. L’autor empirista, doncs, parla d’una conjunció constant.

En el text, doncs, ens presenta dos exemples. En el primer ens diu que si hi ha un llançament d’una bola de billar, no és 100% segur que aquesta bola es xoqui amb una altra. També, ens parla sobre el fet de que si jo aixeco un objecte el més probable es que caigui però jo en el moment a priori, quan duc a terme la causa, no hi ha res que em faci veure el seu efecte.

En la seva filosofia, llavors, parlarà d’un hàbit o costum que farà veure els succeïments de les coses.

En conclusió, Hume ens fa una critica sobre el principi de causalitat defensat per filòsofs anteriors i parla d’una acció totalment separada entre causa i efecte, que no podem saber a priori el efecte que pot haver-hi després d’una acció.

Sóc la mateixa que fa 5 anys?

Mentre que autors racionalistes com Descartes defensaven que el jo, el subjecte era totalment indestructible, altres autors com el empirista David Hume va afirmar que el jo no es manté i que l’únic que hi ha de cert són els canvis. El jo, per tant, és tan sols una ficció útil, un conjunt de percepcions que la ment és capaç de crear. 

Personalment, em posicionaria amb la perspectiva de Descartes però d’una manera una mica més crítica. Òbviament, els gustos, les aficions, la manera d’actuar, etc. és molt diferent de quan jo tenia 5 anys. També cal considerar que la edat no és la mateixa i el fet de créixer també implica un canvi davant de les meves actituds i davant de les meves perspectives.

 

Però tot i aquests canvis en les meves qualitats i en els meus pensaments, hi ha quelcom que no varia. Aquest quelcom és el jo, el fet de que jo abans pensava i dubtava i ara mateix ho segueixo fent. Potser les formes amb les confronto les situacions no són iguals però jo segueixo sent la mateixa persona, el mateix jo que fa 5 anys i d’aquí 5 anys ho seguiré sent. 

Per tant, el que veig es que en tots els canvis que comporta el fet de que la vida passi, l’únic que no canvia i del únic que no puc dubtar és del fet que estic pensant com ho feia fa anys i ho faré fins a la meva mort. 

Sigues filòsof, però enmig de la teva filosofia, continua sent un home.

Aquesta frase va ser dita pel filòsof del S.XVIII (la Il·lustració) David Hume. Hume és conegut per representar clarament un empirisme escèptic i tractar un estil de filosofia fàcil, on l’ésser humà és tractar com un ésser per actuar, no només per pensar. 

En aquesta afirmació, Hume ens demostra el gran humanisme de la seva filosofia. El tractament que fa en quant al fet de ser un filòsof és molt més proper al model que tenim actualment. 

Molts de nosaltres pensem que el fet de ser filòsof porta directament ser una persona apartada de la societat la qual dedica la seva vida completament a l’estudi sense fer altres activitats.

Aquí, Hume, ens diu que no podem oblidar que dins del rol que prenem a la nostra vida, seguim sent humans. 

A més, això es pot identificar amb el fet del escepticisme que defensa l’autor ja que per a Hume, el coneixement no té un absolut, sinó que som humans i com a tals, estem limitats pel fet de que no podem arribar a conèixer quelcom que no es trobi al alcans de les nostres capacitats com a éssers.  

Dissolució del govern - John Locke

 
Idees principals: Aquest text de John Locke ens planteja el problema de que les lleis que un governant dur a terme no sempre són legitimes. Tot i que el poble ha escollit a aquest per poder electoral i no per poder diví ni dels déus, si aquest líder mana arbitràriament, la societat civil té tot el poder de rebel·lar-se contra el govern legítim i per tant, fer un retorn al que havia estat un estat anterior per tornar a imposar un poder polític diferent al establert prèviament. 

Un altre títol: La rebel·lió contra el legítim 

Comentari de text: Aquest fragment pertany al Segon Tractat Sobre el govern civil del filòsof empirista anglès del S.XVII, John Locke. En aquest llibre Locke intenta desenvolupar la seva teoria sobre la política. 

En aquest fragment John Locke ens presenta la seva teoria sobre la dissolució en el govern. Ens planteja, doncs, una situació la qual caracteritza com a freqüent ja que se’n poden extreure molts exemples durant la historia. Aquesta situació es dóna quan un poble es veu amenaçat davant de la possible pèrdua de la seva voluntat i es troba amb un govern (el qual és totalment legítim) que comença a actuar arbitràriament, és a dir, a crear les lleis per al seu propi benefici. 

Al contrari que altres autors que defensen al monarca com aquells que han estat escollits per manar per elecció divina, Locke parla d’un líder que ha estat escollit per el poble de forma legitima. 

Locke, diu, doncs, que el poble està possibilitat a rebel·lar-se davant d’aquesta usurpació dels seus drets. No parla dels rebels com aquells que fan la revolució davant de les lleis sinó el rebel, diu Locke, que és aquell governant que en comptes d’utilitzar el poder per a protegir a la societat civil i l’han utilitzat de forma contraria. 

En conclusió, Locke incita al poble a crear revolucions si les lleis promulgades per aquells que governen legítimament són en contra de les seves llibertats per així destruir els lligams i crear un nou govern polític.