Xoc de civilitzacions - Samuel Huntington

"Estem assistint «al final d'una era de progrés» dominada per les ideologies occidentals, i estem entrant en una era en la que civilitzacions múltiples i diverses interaccionaran, competiran, conviuran i s'acomodaran unes a altres. Aquest procés planetari d'indigenització es manifesta àmpliament en el ressorgir de la religió que s'està donant en tants llocs del món, i més concretament en el ressorgiment culturals en països asiàtics i islàmics, generat en part pel seu dinamisme econòmic i demogràfic"

Huntington El choque de civilizaciones Cap. 4

"La societat humana és «universal perquè és humana, particular perquè és societat». De la comú condició humana se'n deriva una moralitat mínima «tènue», i «les disposicions universals» es troben en totes les cultures. En lloc de promoure les característiques suposadament universals d'una civilització, els requisits de la convivència cultural exigeixen investigar allò que és comú a la majoria de civilitzacions. En un món de múltiples civilitzacions, la via constructiva és renunciar a l'universalisme, acceptar la diversitat i cercar atributs comuns".

Huntington El choque de civilizaciones Cap. 12

En el primer text ens presenta el xoc de civilitzacions del que parla Huntington. La globalització fa que moltes civilitzacions hagin de conviure i interactuar entre elles. No per el fet de que això succeeixi i perquè els éssers humans estem en contacte directe amb altres civilitzacions signifca que hem de ser intolerants o creure una superioritat de la teva propia civilització o cultura davant de les altres.

El segon text, del mateix llibre i autor, ens presenta aquesta ''universalitat'' que necesitem trobar. Huntington ens proposa una societat on moltes civilitzacions convisquin entre elles però que hi hagi uns valors mínims amb els que treballar. S'ha de respectar a les altres cultures però sense ser passius i deixar que es portin a terme actes denigrants cap a altres persones. 

Efecte de les xarxes socials a les revoltes de nord Àfrica

Al 2011 van començar les revoltes procedents d'Àfrica, exactament del nord. Molts joves s'han unit entre ells per dur a terme aquestes revoltes. Aquestes revoltes han estat provocades per la pobresa que estan patint, per la situació política que viuen i per la repressió que han estat vivint. Aquests nordafricans  principalment busquen una democràcia dins del seu país. 

Paisos com el Marroc, Argelia, Libia, Jordania, Aràbia Saudi, Oman o Siria estan seguint les revoltes que van veure que van tenir èxit dins de Tunis i d'Egipte. Les revoltes freqüents a Tunis van fer que caigués el president Ben Ali i els egipicis van fer que Mubarak, el president, abandonés el càrrec.

Però com s'ha extés aquesta revolució? Doncs podríem dir que amb la televisió, però no. Aquestes revolucions han estat incentivades per les xarxes socials. Molts homes han dut aquesta revolució a blogs, a Twitter i a Facebook. En aquesta última es feien les trobades dels joves per fer manifestacions i revoltes. Joves de totes les regions han utilitzat aquestes eines per fer les movilitzacions.

Per tant, tot i que es digui que les xarxes socials estan fent dany als humans podem veure que és depenent del ús que fem d'aquestes,ja que podem veure que si fas un ús positiu i organitzes a la gent per fer movilitzacions pots arribar a cambiar el futur del teu propi país. 
Font: ElPaís

Pautes culturals que hem rebut

Quan fem el procés de culturització obviament no prové del no res. Quan es crea una nova cultura és perquè hi ha diferents influències que afecten a una cultura. Aquesta cultura modifica aquestes influències i les va cambiant. 

Dins de la nostra cultura hem rebut moltes influències de diferents països. Em rebut pautes culturals alimentàries com la pizza, el frankfurt, les hamburgueses... També hem rebut pautes culturals en la bellesa, en l'estètica. Les altres cultures que més ens afecten són les que tenen les potències mundials. 

Es per això, que les cultures interactuen unes amb les altres i es donen pautes culturals les unes a les altres. Opino també que les cultures viuen en una difusió constant ja que és les potències mes fortes i les més poderoses les que van influint a sobre de les altres. 

Com m'he socialitzat?

Com a ésser humà he nascut socialitzada i haig de interioritzar la cultura que els meus pares, familiars i comunitat en la que visc m’han inculcat. Per tant, hi ha hagut un procés.

Quan vaig néixer vaig començar un desenvolupament en el qual em descobreixo com ha persona. La socialització comença quan els éssers humans tenim el contacte amb altres persones. En la meva opinió, els humans som socials per naturalesa perquè el que ens fa humans es la capacitat de cooperació i amb aquesta cooperació millorem com a persones.

A partir d’aquesta socialització es quan començo a buscar un lloc dins de la societat, un rol dins d’aquesta. Amb els anys anem progressant.

Tot i això, els grups socials en els que ens socialitzem poden variar i podem canviar de pensament però sempre hi haurà aquella acció de socialització.

En conclusió, ningú ens ensenya als éssers humans a socialitzar-nos amb els altres sinó que per instints tendim a comunicar-nos amb els altres. 

LA VERITAT - Amb Filosofia

Origen de la societat

Què és més important, l'individu o l'Estat?

És veritat que sense societat, sense estat i sense una cultura els humans no seriem res ja que si et falta tot això és difícil créixer, comunicar-se i per tant, relacionar-se però també puc dir que cada un depèn de ell mateix i que per tant, si no hi ha individus no es pot crear una cultura o una societat.

Amb això vull dir que l’individu és més important que l’estat però no d’una manera extremista. L’individu és necessari per crear un estat i l’estat  no té perquè afectar a l’individu.

Com a altra punt, puc dir que l’individu és més rellevant perquè te llibertat de ser com vol ell mateix, fer el que li agrada i comunicar-se amb gent que ell creu convenient. En canvi, l’Estat és una societat on poden viure diferents individus amb mentalitats totalment diferents.

Per tan, no dic que hàgim de ser egoistes i possessius fins l’extrem de no fer res per l’Estat o no ajudar a la societat. S’ha de trobar el punt entremig on l’individu i l’Estat cooperin de forma conjunta. 

El show de Truman

La pel·lícula El show de Truman va ser estrenada al 1998. Parla de Truman, un home casat amb una infermera que viu a la ciutat de Seaheaven, la ciutat perfecta. Truman es fa gran i vol veure el món però troba que no pot sortir mai de la ciutat ja que la seva vida està totalment programada, però ell no ho sap. La seva familia, els seus veins, els seus amics, tothom està actuant per fer la vida sensera de Truman. 

El problema comença quan Truman vol sortir de la ciutat i obviament no pot perquè es un decorat. Ell es va donant conta que tot està sent molt extrany i va descobrint coses fins que al final troba la gran mentira que era la seva vida.

En la meva opinió, ha sigut una pel·lícula molt intensa. He trobat que això podria passar clarament a la nostra societat. El show de Truman veig que el podriem identificar amb El mite de la caverna. Truman té una realitat que per a ell sempre ha estat així però obviament no ho és, al igual que els homes que veient les ombres. Poc a poc va veient la llum i tot i que al principi no es creu que tota la seva vida era mentira al final troba la veritat i que la seva vida no havia tingut sentit, que era una realitat ficticia. 

Definicions Tema 2

·         Realisme ingenu: Posició del realisme que suposa que el coneixement és una reproducció exacta (fotogràfica podríem dir) de la realitat.

·         Idealisme immaterialista:  Tipus de idealisme que redueix la realitat a percepcions (el que és és ser percebut), per la qual cosa no hi ha matèria existent.  El seu autor és Berkeley.

·         Fenomen: Són les coses tal i com un mateix les pot percebre a través dels sentits.  Objecte d’experiencia possible.

·         Fenomenologia: És un corrent filosòfic encapçalat per Edmund Husserl que pretén conèixer el que són les coses en la seva presentació pura i simple a la consciència, al subjecte. 

·         Noema:  És l’objecte de la consciència.

·         Hermenèutica:  Pretén comprendre les accions humanes i la realitat històrica interpretant cada esdeveniment en la seva singularitat i intentant captar-ne el sentit.

·         Veritat com a correspondència:  La veritat, doncs, la podem entendre com una relació d’ajust entre aquests dos elements, anomenada correspondència o adequació.

·         Autoritat: Acceptem com a certa una afirmació perquè prové d’algú a qui concedim crèdit pel seu coneixement en un àmbit concret.

·         Utilitat: Un enunciat serà cert quan sigui beneficiós i útil per a nosaltres i ens permeti orientar-nos en la realitat.

·         Teoria coherentista:  Posa èmfasi en la coherència del sistema, entès com a conjunt de proposicions que se segueixen les unes de les altres sense contradicció. 

·         Pragmatisme:  Considera que la teoria de l’adequació és certa, però la interpreta considerant la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals. 

·         Consens:  És una acord fruit de Fet de cessions per ambdues bandes però amb l’enriquiment que suposa la discussió lliure i tolerant de les idees.

·         Acció comunicativa: Acció que s’utilitza per donar l’entesa entre dues persones o un grup. Acció orientada a la compressió. 

·         Contingent:  És una realitat en el sentit positiu i que alguna cosa és però pot deixar de ser.

·         Món-2 (Popper): Correspon a la realitat psíquica que diu que el  cert és la realitat dels pensaments, desigs, imaginacions... Món mental.

·         Realitat virtual: Són percepcions generades amb l’ajut d’un suport tècnic que ens donen una il·lusió de realitat física. 

Veritat, realitat, concordança

“Què s’entén habitualment per ≪veritat≫? La paraula ≪veritat≫, elevada i al mateix temps desgastada, quasi buida, fa al·lusió a allò que fa cert el que és cert. Què és quelcom cert? Diem, per exemple: ≪És una vertadera alegria col·laborar en l’èxit d’aquesta tasca≫. Pensem: és una alegria pura, real. El que és cert és real. D’acord amb això parlem d’or veritable a diferència del fals. L’or fals no és realment el que sembla. És només una ≪aparença≫ i, per tant, irreal…

No obstant això, no només una al·legoria real, a l’or autèntic i a tot ens d’aquesta espècie, els anomenem veritables, sinó que anomenem cert o fals, també i sobretot, els nostres enunciats sobre l’ens, que pot ser, ell mateix, segons la seva espècie, autèntic o inautèntic, i en la seva realitat així o d’una altra manera. Un enunciat és cert quan el que diu coincideix amb la cosa que enuncia. També en aquest cas diem: concorda. Però ara no concorda la cosa, sinó la proposició. El cert, sigui una cosa vertadera o una proposició certa, és allò que concorda. Ser cert i veritat significa concordar i, per cert, de doble manera: d’una banda, la concordança d’una cosa del que es presumeix i, de l’altra, la coincidència d’allò esmentat en l’enunciat amb la cosa.

Martin Heidegger: De l’essència de la veritat

Autor: Martin Heidegger (Messkirch, Alemanya, 26 de setembre del 1889 - Todtnauberg, Alemanya, 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany que destacà per a les aportacions en el camp de la metafísica així com per la seva intervenció en el naixement d'una nova visió filosòfica del món: l'existencialisme. Era un catòlic convençut i simpatitzava amb el feixisme hitlerià. L'obra de Heidegger sol entendre's com separada en dos períodes distints, pel que és habitual parlar de dues etapes o moments en el seu pensament:

- Moment que se serveix de l'analítica existencial com a instrument o "prolegomen" per a una nova metafísica.

- Un segon període al qual, com el propi autor assenyala, concep el seu pensament com el desenvolupament d'una "història de l'ésser". L'objectiu fonamental d'aquesta "història de l'ésser" radica en la comprensió dels vincles entre el desenvolupament de la qüestió de l'ésser en la filosofia i la història d'Occident.

Idees principals: Aquest text de Martin Heidegger ens parla sobre la diferència entre dir que alguna cosa és certa o falsa i dir que alguna cosa és veritat o mentira. Per explicar-nos aquestes idees ens fica diferents exemples. Ens diu la diferència entre el que es veritat i el cert. Ens diu també que el cert ha de concordar i que les propocicions no poden ser veritat, només certes.

Un altre títol per el text:  On és la veritat?