Demostració de Déu i dels cossos: Renée Descartes

11. Déu com a substància infinita: Meditacions metafísiques, 3a.

"Amb el nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les altres coses que existeixen (si és que n’existeix cap) han estat creades i produïdes. Ara bé: tan grans i eminents són aquests avantatges que com més atentament els considero menys em convenço que la idea que en tinc pugui tenir el seu origen en mi. I, per consegüent, és necessari concloure de l’anteriorment esmentat que Déu existeix, ja que, si bé hi ha en mi la idea de substància, en ésser-ne jo una, no podria haver-hi en mi la idea d’una substància infinita, essent jo un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per una substància que fos veritablement infinita."

12. Demostració de l'existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

"Ara ja no em resta sinó examinar si hi ha coses materials: i certament sé que n’hi pot haver, almenys en tant que hom les considera com a l’objecte de les demostracions de la geometria, vist que d’aquesta manera jo les concebo molt clarament i distinta. Car, no hi ha dubte que Déu no té la potència de produir totes les coses que jo sóc capaç de concebre distintament; i jo mai no he considerat que li fos impossible de fer alguna cosa en la mesura que no trobava contradicció en poder-la concebre bé. [...] 

Ara bé, no essent Déu un enganyador, és clar que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, [...] car no havent-me donat cap facultat per conèixer que això sigui així, sinó al contrari, una molt gran inclinació a creure que em són enviades o que procedeixen de les coses corporals, jo no veig com hom podria excusar-lo d’engany si, en efecte, aquestes idees procediren o foren produïdes per causes diferents de les coses corporals. Doncs cal confessar que les coses corporals existeixen."

Idees principals: Aquests dos textos de Renée Descartes ens intenta demostrar la existència de Déu i la existència dels cossos. Per a la primera, Descartes diu que la idea perfecte de Déu no la hem pogut crear els humans perquè som imperfectes, llavors ell ens la ha gravat a la ment. Pel que fa a les idees dels cossos, l’autor diu que la causa de les idees dels cossos ens venen donades per aquelles qualitats que podem concebre amb més d’un sentit. 

Un altre títol: La infinitat i les qualitats primàries

Comentari: Aquests textos pertanyen a l’autor racionalista del segle XVII, Renée Descartes.

A la seva filosofia, l’autor aconsegueix demostrar l’existència del jo, la de Déu i la dels cossos. Pel que fa a la de Déu, Descartes ens diu que la idea de Déu és igual a la idea d’infinita perfecció. Aquesta idea sobrepassa la realitat formal continguda en mi, és a dir, va més enllà del que sóc. Per tant, el jo no podria inventar-se aquesta idea ja que la imperfecció d’aquest no ho permet. Arriba a la conclusió, per tant, de que la idea un ésser perfecte i infinit ha de procedir d’un ésser màximament perfecte, que és Déu. La idea que tenim de Déu, per tant, ens la imposat Déu mateix i és una idea innata. 

Pel que fa al a demostració dels cossos, Descartes es pregunta quina és la causa. Diu que Déu ha donat la inclinació de la idea dels cossos i com Déu no em pot enganyar, significa que els cossos existeixen. Tot i això, l’únic real dels cossos són les qualitats primàries que són les que es poden percebre amb més d’un sentit, és a dir, són objectives.

La hipòtesi del geni maligne: Renée Descartes

10. Hipòtesi del geni maligne: Meditacions metafísiques, 1a. 

"Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res."

Idees principals: Aquest text pertany a l’autor René Descartes. Aquí ens tracta del seu dubte metòdic i de la seva hipòtesi del geni maligne. Després d’abandonar la idea de que Déu no ens pot fer dubtar perquè és bondadós crea la idea del geni maligne que ens fa enganyar-nos i dubtar. Descartes diu que tot allò que creia cert fins al moment ara dubte per així poder saber únicament les coses certes i enfrontar-se al geni maligne. 

Un altre títol: La imposició del maligne

Comentari:

Aquest fragment pertany a Meditacions metafísiques de l’autor racionalista del S.XVII, René Descartes. 

Un cop plantejat el dubte que ens pot ajudar a arribar a la certesa, Descartes veu que si Déu la creat, és impossible que el mateix Déu li creï tots aquests dubtes i que el faci enganyar perquè entraria en contradicció amb la seva infinita bondat. 

Es per això que crea la hipòtesi del geni maligne i diu que podria existir aquest geni que l’estigués fent enganyar-se. Per tant, Descartes porta el dubte a la màxima radicalitat i afirma que deixarà de creure fins i tot en la anatomia del seu propi cos perquè aquest geni no li imposi el fet d’enganyar-se i dubtar.

El dubte metòdic i el cogito: Renée Descartes

4. El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva  creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."   

Idees principals: Aquest fragment ens presenta una part de la filosofia de Renée Descartes, el dubte metòdic. Ens diu que aquest dubte ens permet arribar a la certesa ja que allò indubtable és cert. Planteja el fet que hauria de considerar que tot allò que havia après era discutible. Es planteja el dubte dels sentits, de la distinció entre realitat i el somni i fins i tot el dubte de les matemàtiques. S’adona finalment que el que és indubtable és el jo perquè no es pot dubtar que jo dubto i penso. 

Un altre títol: L’indubtable a través del dubte

Comentari de text: Aquest text pertany a l’autor de la filosofia moderna Renée Descartes el qual ens presenta el seu dubte metòdic.

Aquest dubte que planteja Descartes no és un dubte escèptic sinó que ens permet arribar a la certesa. L’autor, com bé diu, comença a dubtar de tot el que havia après per veure si en aquell dubte que ell es plantejava apareixeria quelcom indubtable, és a dir, la certesa que és l’objectiu principal de la seva filosofia. 

Així, Descartes divideix el dubte en tres parts. La primera es el dubte dels sentits ja que aquests ens enganyen i només ens ofereixen probabilitat. La segona seria el dubte de si el que vivim és una realitat o un somni. Descartes veu que se’ns fa difícil diferenciar una realitat d’un somni. L’últim dubte es centra sobre el de les veritats matemàtiques, el qual Descartes duu a la màxima radicalitat.

Però finalment, Descartes diu que es pot dubtar dels sentits, de la realitat o de les matemàtiques però el que és veritablement indubtable és el fet de que s’està dubtant. Si jo com a persona dubto, vol dir que penso i si penso vol dir que existeixo. Per això cita el fet de “jo penso, doncs jo soc” i afirma que la veritat absoluta és el jo. 

Per tant, dins del dubte, Descartes troba la única veritat la qual es el jo, el subjecte que passa a cer el centre de la veritat i és la primera certesa.

Com se que no estic somiant?

La majoria de vegades quan somiem no sabem realment que estem somiant i ens sembla com si fos realitat. És per això que és indubtable preguntar-se si potser que estiguem somiant o si estem vivint la realitat. 

Personalment, trobo que és molt díficil posicionar-se en si és possible o no diferenciar entre somni i realitat. Per una part podriem dir que els somnis a vegades, tot i que de vegades s’assemblen massa al dia a dia, hi ha un moment que desvarien tant i es mesclen tantes coses que t’adones que estas somiant i que tard o d’hora despertaràs. També podriem dir que la realitat, a diferència del somnis ens permet decidir i prendre decisions, arrepentir-nos i més tard rectificar mentre que als somnis les idees en son donades.

Per una altra banda, no podem oblidar que durant el somnis la ment treballa i crea imatges, la qual cosa fa que si jo ho creo a través de la ment i amb raó pot arribar a ser real. Però, què és la realitat? I que són els somnis? No per estar despert significa que el que vius es real, pot ser que més tard despertis d’un somni el que creies real. 

Per tant, em mostro esceptics davant d’aquesta pregunta ja que el fet de tenir somnis semblants a realitats i viure realitats semblant a somnis, fa que la diferència pugui ser inexistent o per altra banda, totalment existent. 

Les regles del mètode - René Descartes

Idees principals: Aquest text de René descartes ens parla de les quatre regles que planteja l’autor per fer un bon ús de la raó i fer un seguiment correcte d’aquesta. Ens diu primerament que no s’ha d’acceptar com a veritable allò que no ho és a,b evidència. La segona regla és que a partir de les idees clares, ha d’haver-hi una divisió de les parts per passar a la tercera fase que és que a partir de la comprensió de les parts s’han de tornar a unir per finalment obtenir una revisió de la realitat a la que s’ha arribat a concluir. 

Títol: Les quatre regles cap a la veritat.

Comentari de text: Aquest text pertany a l’autor francès del S.XVII, René Descartes. El fragment està dins del llibre Discurs del mètode el qual és l’obra que marca el naixement de la filosofia moderna ja que planteja un trencament amb tot el que havia estat el pensament anterior. 

Aquí ens planteja el mètode cartesià el qual defensa que exiteix la raó dins de tots els humans i que el saber és únic i sistemàtic. A partir d’aquí i davant del dubte de les diferents opinions de la gent, Descartes afirma que no tothom fa un bon ús de la raó i és per això que planteja quatre regles per poder arribar a la raó i per tant, a la veritat absoluta.

Aquestes quatre regles senzilles permetrant, per tant, no poder confondre els pensaments i arribar a aquest pensament comú i únic. Gràcies als conceptes de la intuicïó i la deducció Descartes planteja: 

La primera regla és el fet de fer un bon ús de la evidència, és a dir, que no hem d’acceptar com a cert allò que no es presenti amb claredat i distinció. A través de la intuïció Quan ja tinc les evidències clares, aquestes es converteixen en idees.

La segona regla i la tercera van molt lligades. A partir de la evidència, comença l’anàlisi el qual consisteix en dividir la dificultat de les idees en conceptes més clars, és a dir, es simplifica el problema. Després és el moment de la síntesi que consisteix en unir les idees simplificades a través de la deducció i fer el conjunt de les parts simples més ric que en el procés anterior. 

La quarta i última regla, diu Descartes, que seria la revisió i enumeració ja que es el fet de comprovar l’anàlisi i la síntesi, com una mena de conclusió.

En conclusió, Descartes a partir de la idea de que hi ha una realitat única per a tots els humans, planteja quatre regles per fer un bon ús de la raó i arribar a la certesa. 

Com es pot compatibilitzar l'existència de Déu amb l'existència del mal al món?

Estudiant la filosofia de Sant Agustí la qual es mou al voltant del cristianisme, veiem com al filòsof se li qüestiona perquè existeix la maldat en el món si la creació de Déu tècnicament era tant bona i tant divina ja que partia del seu intel·lecte. A partir d’aquí, Sant Agustí planteja dos tipus de mal. El primer mal és el físic el qual descriu com un mal en privació el qual no ve donat de Déu sinó que només és una absència. El segon mal és el moral que culpa d’aquest mal a l’ésser humà ja que aquest no és perfecte. Aquest mal moral dóna al pecat original donat en l’episodi de la poma d’Adam i Eva explicat a la Bíblia. Agustí diu, per tant, que Déu com és tan bondadós ens ha creat lliures d’escollir si pecar o no, és a dir, dóna un llibre albir.

A partir d’aquesta teoria, jo crec que si Déu fos tant bo i piadós amb tots els humans no permetria que un nen morís al part, que milers de persones morissin de fam cada dia o que existissin malalties com el càncer o la sida. Es marca a Déu com omniscient, omnipotent i un Déu com a sinònim d’amor. Si això fos cert, Ell estaria disposat a poder arreglar tot el mal que hi ha al món i no deixar que per el pecat que creen algun a conseqüència molta gent patís.

A més, Déu és el creador del món i aquesta creació, com ja hem dit, és una creació bona. Llavors, si aquesta creació es tant bona, per què Déu va deixar que existís la idea de mal? 

Per tant, pot ser que Déu no existeixi i només sigui un invent per aferrar-nos a alguna creença o pot ser que Déu existeixi però no sigui tant piadós, bondadós i omnipotent com el descriuen.