La hipòtesi del geni maligne: Renée Descartes

10. Hipòtesi del geni maligne: Meditacions metafísiques, 1a. 

"Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res."

Idees principals: Aquest text pertany a l’autor René Descartes. Aquí ens tracta del seu dubte metòdic i de la seva hipòtesi del geni maligne. Després d’abandonar la idea de que Déu no ens pot fer dubtar perquè és bondadós crea la idea del geni maligne que ens fa enganyar-nos i dubtar. Descartes diu que tot allò que creia cert fins al moment ara dubte per així poder saber únicament les coses certes i enfrontar-se al geni maligne. 

Un altre títol: La imposició del maligne

Comentari:

Aquest fragment pertany a Meditacions metafísiques de l’autor racionalista del S.XVII, René Descartes. 

Un cop plantejat el dubte que ens pot ajudar a arribar a la certesa, Descartes veu que si Déu la creat, és impossible que el mateix Déu li creï tots aquests dubtes i que el faci enganyar perquè entraria en contradicció amb la seva infinita bondat. 

Es per això que crea la hipòtesi del geni maligne i diu que podria existir aquest geni que l’estigués fent enganyar-se. Per tant, Descartes porta el dubte a la màxima radicalitat i afirma que deixarà de creure fins i tot en la anatomia del seu propi cos perquè aquest geni no li imposi el fet d’enganyar-se i dubtar.

El dubte metòdic i el cogito: Renée Descartes

4. El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva  creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."   

Idees principals: Aquest fragment ens presenta una part de la filosofia de Renée Descartes, el dubte metòdic. Ens diu que aquest dubte ens permet arribar a la certesa ja que allò indubtable és cert. Planteja el fet que hauria de considerar que tot allò que havia après era discutible. Es planteja el dubte dels sentits, de la distinció entre realitat i el somni i fins i tot el dubte de les matemàtiques. S’adona finalment que el que és indubtable és el jo perquè no es pot dubtar que jo dubto i penso. 

Un altre títol: L’indubtable a través del dubte

Comentari de text: Aquest text pertany a l’autor de la filosofia moderna Renée Descartes el qual ens presenta el seu dubte metòdic.

Aquest dubte que planteja Descartes no és un dubte escèptic sinó que ens permet arribar a la certesa. L’autor, com bé diu, comença a dubtar de tot el que havia après per veure si en aquell dubte que ell es plantejava apareixeria quelcom indubtable, és a dir, la certesa que és l’objectiu principal de la seva filosofia. 

Així, Descartes divideix el dubte en tres parts. La primera es el dubte dels sentits ja que aquests ens enganyen i només ens ofereixen probabilitat. La segona seria el dubte de si el que vivim és una realitat o un somni. Descartes veu que se’ns fa difícil diferenciar una realitat d’un somni. L’últim dubte es centra sobre el de les veritats matemàtiques, el qual Descartes duu a la màxima radicalitat.

Però finalment, Descartes diu que es pot dubtar dels sentits, de la realitat o de les matemàtiques però el que és veritablement indubtable és el fet de que s’està dubtant. Si jo com a persona dubto, vol dir que penso i si penso vol dir que existeixo. Per això cita el fet de “jo penso, doncs jo soc” i afirma que la veritat absoluta és el jo. 

Per tant, dins del dubte, Descartes troba la única veritat la qual es el jo, el subjecte que passa a cer el centre de la veritat i és la primera certesa.

Com se que no estic somiant?

La majoria de vegades quan somiem no sabem realment que estem somiant i ens sembla com si fos realitat. És per això que és indubtable preguntar-se si potser que estiguem somiant o si estem vivint la realitat. 

Personalment, trobo que és molt díficil posicionar-se en si és possible o no diferenciar entre somni i realitat. Per una part podriem dir que els somnis a vegades, tot i que de vegades s’assemblen massa al dia a dia, hi ha un moment que desvarien tant i es mesclen tantes coses que t’adones que estas somiant i que tard o d’hora despertaràs. També podriem dir que la realitat, a diferència del somnis ens permet decidir i prendre decisions, arrepentir-nos i més tard rectificar mentre que als somnis les idees en son donades.

Per una altra banda, no podem oblidar que durant el somnis la ment treballa i crea imatges, la qual cosa fa que si jo ho creo a través de la ment i amb raó pot arribar a ser real. Però, què és la realitat? I que són els somnis? No per estar despert significa que el que vius es real, pot ser que més tard despertis d’un somni el que creies real. 

Per tant, em mostro esceptics davant d’aquesta pregunta ja que el fet de tenir somnis semblants a realitats i viure realitats semblant a somnis, fa que la diferència pugui ser inexistent o per altra banda, totalment existent. 

Les regles del mètode - René Descartes

Idees principals: Aquest text de René descartes ens parla de les quatre regles que planteja l’autor per fer un bon ús de la raó i fer un seguiment correcte d’aquesta. Ens diu primerament que no s’ha d’acceptar com a veritable allò que no ho és a,b evidència. La segona regla és que a partir de les idees clares, ha d’haver-hi una divisió de les parts per passar a la tercera fase que és que a partir de la comprensió de les parts s’han de tornar a unir per finalment obtenir una revisió de la realitat a la que s’ha arribat a concluir. 

Títol: Les quatre regles cap a la veritat.

Comentari de text: Aquest text pertany a l’autor francès del S.XVII, René Descartes. El fragment està dins del llibre Discurs del mètode el qual és l’obra que marca el naixement de la filosofia moderna ja que planteja un trencament amb tot el que havia estat el pensament anterior. 

Aquí ens planteja el mètode cartesià el qual defensa que exiteix la raó dins de tots els humans i que el saber és únic i sistemàtic. A partir d’aquí i davant del dubte de les diferents opinions de la gent, Descartes afirma que no tothom fa un bon ús de la raó i és per això que planteja quatre regles per poder arribar a la raó i per tant, a la veritat absoluta.

Aquestes quatre regles senzilles permetrant, per tant, no poder confondre els pensaments i arribar a aquest pensament comú i únic. Gràcies als conceptes de la intuicïó i la deducció Descartes planteja: 

La primera regla és el fet de fer un bon ús de la evidència, és a dir, que no hem d’acceptar com a cert allò que no es presenti amb claredat i distinció. A través de la intuïció Quan ja tinc les evidències clares, aquestes es converteixen en idees.

La segona regla i la tercera van molt lligades. A partir de la evidència, comença l’anàlisi el qual consisteix en dividir la dificultat de les idees en conceptes més clars, és a dir, es simplifica el problema. Després és el moment de la síntesi que consisteix en unir les idees simplificades a través de la deducció i fer el conjunt de les parts simples més ric que en el procés anterior. 

La quarta i última regla, diu Descartes, que seria la revisió i enumeració ja que es el fet de comprovar l’anàlisi i la síntesi, com una mena de conclusió.

En conclusió, Descartes a partir de la idea de que hi ha una realitat única per a tots els humans, planteja quatre regles per fer un bon ús de la raó i arribar a la certesa. 

Com es pot compatibilitzar l'existència de Déu amb l'existència del mal al món?

Estudiant la filosofia de Sant Agustí la qual es mou al voltant del cristianisme, veiem com al filòsof se li qüestiona perquè existeix la maldat en el món si la creació de Déu tècnicament era tant bona i tant divina ja que partia del seu intel·lecte. A partir d’aquí, Sant Agustí planteja dos tipus de mal. El primer mal és el físic el qual descriu com un mal en privació el qual no ve donat de Déu sinó que només és una absència. El segon mal és el moral que culpa d’aquest mal a l’ésser humà ja que aquest no és perfecte. Aquest mal moral dóna al pecat original donat en l’episodi de la poma d’Adam i Eva explicat a la Bíblia. Agustí diu, per tant, que Déu com és tan bondadós ens ha creat lliures d’escollir si pecar o no, és a dir, dóna un llibre albir.

A partir d’aquesta teoria, jo crec que si Déu fos tant bo i piadós amb tots els humans no permetria que un nen morís al part, que milers de persones morissin de fam cada dia o que existissin malalties com el càncer o la sida. Es marca a Déu com omniscient, omnipotent i un Déu com a sinònim d’amor. Si això fos cert, Ell estaria disposat a poder arreglar tot el mal que hi ha al món i no deixar que per el pecat que creen algun a conseqüència molta gent patís.

A més, Déu és el creador del món i aquesta creació, com ja hem dit, és una creació bona. Llavors, si aquesta creació es tant bona, per què Déu va deixar que existís la idea de mal? 

Per tant, pot ser que Déu no existeixi i només sigui un invent per aferrar-nos a alguna creença o pot ser que Déu existeixi però no sigui tant piadós, bondadós i omnipotent com el descriuen.

Idees principals: Epicur

1. L'objectiu principal de la vida és trobar la felicitat. 
2. Epicur tractava la seva vida a base de plaers, però no plaers de la carn sinó plaers intel·lectuals.
3. Va crear una escola anomenada Jardí on es reunien molts grups familiars amb interesos comuns.
4. Per Epicur un dels trets més importants de la vida eren els amics. 
5. Aquesta felicitat la qual es busca durant la vida no la podriem trobar en els objectes materials. 
6. Per portar una vida feliç hi ha d'haver-hi tres claus: els amics, la capacitat de ser autosuficients i lliures i una vida ben analitzada.
7. Si es pot menjar un tros de pa i aigua i ja has passat la gana és millor que gastar-te els diners en un gran bufet. 
8. No per molts diners que tinguis la teva felicitat serà més elevada. 

Valoració personal de la filosofia d'Aristòtil

Tot i que em declarava molt a favor de la filosofia i teories de Plató, després de conèixer una mica més la visió que tenia el seu deixeble, Aristòtil, canvio una mica de mentalitat.

El fet que amb Aristòtil es revalori el món sensible em sembla un bon tem ja que en aquest aspecte discrepava amb Plató. Crec que el fet de que el món sensible sigui l’únic el qual existeix simplifica molt les coses i no cal arribar a un altre món (el món de les idees) per poder a percebre les coses reals.  

En una altra teoria sobre la filosofia aristotèlica que m’hi sento identificada amb el seu pensament i és la ètica de Aristòtil la qual tracta el bé com la felicitat i que per tant, dediquem la vida a buscar aquest fi que ens dóna la felicitat.

Però, tot i totes aquests encants a la seva filosofia, discrepo en la Teoria sobre el primer motor immòbil ja que, tot i que no nego en cap moment el que seria que tots els elements estan moguts per una altra cosa, no crec que existeixi cap motor immòbil el qual faci moure totes les coses i que actuï com a un Déu però sense intervenir-hi en el món.

En l’últim tema que discrepo és en la fe que té Aristòtil de que la Politeia és la millor forma de govern ja que no perquè sigui classe mitjana significa que no és corruptible i que no necessiten més un lloc arribat al poder.  

Comentari de text (18) d'Aristòtil

18. L'home és un animal polític: Política, I, 2, 1252b-1253a.

"De tot això, doncs, en resulta manifest que la ciutat és una de les coses naturals i que l'home és, per naturalesa, un animal cívic, i que l'incívic per naturalesa, i no per atzar, certament és d'una condició inferior o bé és superior a l'home, com aquell que Homer recrimina: «sense clan, sense 1lei, sense llar»; i és que qui és així per naturalesa, alhora és també un àvid de guerra, com una peça aïllada en un tauler de dames. I el per què l'home és un animal cívic, més que no pas les abelles i qualsevol animal gregari, és evident. I és que la naturalesa -tal com diem- no fa res en va; i, entre els animals, l'home és l'únic que posseeix la paraula. La veu, en efecte, és senyal del dolor i del plaer, i per això es troba també en els altres animals (perquè la naturalesa d'ells va arribar fins a això: a tenir sensació de dolor i de plaer i a fer-se senyals d'aquestes coses els uns als altres); la paraula, però, és per a manifestar el que és convenient i el que és perjudicial, com també el que és just i el que és injust."

Idees principals: Aquest text d’Aristòtil ens planteja el home com un animal polític per naturalesa i el qual es superior a tots els altres éssers vius ja que com diu l’autor, posseeix la paraula, la qual és la màxima distinció dels homes amb els altres animals.

Un altre títol: El poder de ser cívic com a naturalesa

Comentari de text: Aquest fragment pertany al llibre Política dels escrits acromàtics de l’autor Aristòtil, un dels més influents en la historia de la filosofia.

Aquí, ens tracta la idea de l’home com a un ésser cívic per naturalesa, és a dir, ens presenta la seva Teoria sobre la sociabilitat humana. Ens diu que la persona que és incívica, és inferior a les altres ja que els individus estan agrupats en famílies que viuen a la polis, és a dir, que són polítics i el que donaria lloc a ser uns animals cívics.

A més, Aristòtil afirma que només l’home és l’ésser cívic ja que com diu ell en el text: “l'home és l'únic que posseeix la paraula”, és a dir, en certa manera col·loca als homes superiors als altres animals. Però aquesta paraula no és la veu ja que, com diu l’autor, tots els animals posseeixen aquesta veu i són capaços de donar senyals. Aquesta paraula és la capacitat de poder comunicar-se i tractar temes com la justícia o el propi bé.

És per això, que Aristòtil qualifica als homes com éssers polítics i cívics per naturalesa i amb la capacitat de poder comunicar-se amb els altres a través de les paraules.